Orgue portàtil

ORGUE PORTÀTIL

També anomenat orgue portatiu, de mà o de coll, és un instrument musical de vent que forma part del grup dels aeròfons amb teclat.


Els orígens de l'orgue són oscurs, es creu que va ser inventat per l'enginyer Ctesibio a la ciutat d'Alexandria, a mitjans del s III a.C. 

Amb les invasions bàrbares del s.V l'orgue utilitzat pels romans va desaparéixer i va ser substituït per l'orgue pneumàtic dels bizantins. Durant la Baixa Edat Mitjana estaven en ús tres tipus d'orgues: el portàtil o portatiu (de petites dimensions), el positiu (de més envergadura i instal·lat sobre un suport) i l'orgue d'esglèsia (generalment de grans dimensions).

L’orgue portatiu va aparèixer pròpiament durant el segle XII però el seu ús es va generalitzar al segle XV i va decaure a mitjans segle XVI per donar pas als grans orgues posteriors.

Inicialment, l’orgue portàtil es duia penjat al coll, tenia tubs metàl·lics i un petit teclat. A cadascuna de les tecles li corresponia un tub. Aquests tubs acostumaven a estar disposats en una o dues fileres col·locats en ordre decreixent (de so més greu a so més agut). Per fer sonar aquest petit orgue calia tocar el teclat amb la mà dreta mentre amb l’esquerra s’havia d’accionar una manxa situada a la part posterior de l’instrument i que li subministrava l'aire necessari.

L’orgue portatiu s’utilitzava principalment per acompanyar els actes processionals, per formar part de petits grups instrumentals i s’usava també en fires organitzades pel poble durant les quals s’interpretaven comèdies teatrals acompanyades per música.