Llaüt

LLAÜT

Instrument musical de corda del grup dels cordòfons pinçats.

El llaüt està format per una caixa de ressonància  abombada en la part posterior, un mànec allargat que sorgeix del cos de l’instrument i sobre el qual es tendeixen les cordes i s’executen les posicions, que finalitza amb un claviller doblegat cap endarrere. A la tapa anterior, per damunt del pont, hi ha una obertura rodona anomenada rosetó. Els llaüts europeus primitius acostumaven a tenir quatre cordes simples que eren puntejades amb un plectre; més endavant les cordes es van doblar, excepte la corda de so més agut, i el mànec es va allargar augmentant així l'extensió de les notes. A finals del s.XV el llaüt va arribar a tenir sis cordes.  

En general, aquells instruments que tenen la tapa posterior abombada reben el nom de llaüts, mentre que els que la tenen plana reben el nom de guitarres. Tot i això, hi ha nombroses excepcions que no encaixen en aquesta classificació.

L'origen del llaüt es remunta a l'Edat Mitjana i la seva introducció a Europa es va fer a través dels musulmans instal·lats a la Península Ibèrica. Durant el Renaixement (s.XV i XVI) el llaüt va viure l'etapa de major esplendor, tant a nivell tècnic com interpretatiu i compositiu, però a finals del segle XVII, a mitjans del barroc, va decaure essent desplaçat per la guitarra i el clavecí.